El dijous passat vaig tornar a l’Espai Jove. “Quin canvi!”-vaig pensar solament al passar el llindar del carrer. L’exterior de l’equipament estava encalmat; ni un soroll, comparat amb la setmana anterior.
A l’entrar a dins, a la sala d’ordinadors, continuava la calma. Aquesta vegada hi havia tres nois. Dos d’ells deurien tenir uns dotze anys. El tercer potser era un pèl més gran. Els tres, d’origen estranger.
Aquest cop hi havia les dues dinamitzadores. La Clàudia la Carla seien a la seva taula. Casualment, la Carla li explicava a la Clàudia la situació del divendres passat. De seguida em vaig adonar que havia estat un dia excepcional; aquell batibull de gent i soroll no era l’habitual de l’Espai; com tampoc la calma del dijous. Durant tot el dia havia diluviat i això, em va dir la Carla, es notava, no hi havia gaires nois.
Durant l’estona que vaig estar allà potser en va arribar algun més però, en general, hi havia poc moviment.
- Hola, bon dia.- va dir un a l’entrar. Quin canvi! Això no ho vaig sentir cap vegada la setmana anterior.
A diferència de la primera vegada que hi vaig anar, els nois feien les seves coses a l’ordinador de forma tranquil·la, sense aixecar la veu, parlant i demanat-se coses l’un a l’altre. Quan necessitaven alguna cosa ho demanaven a la Carla o la Clàudia amb un “si us plau” i tot; cosa que l’altre dia no passava.
Dijous, els nois seien correctament a les cadires, amb un actitud interessada en el que feien. La setmana anterior , no.
La resta de l’equipament estava buit.
El més interessant de l’altre dia és que vaig estar parlant una estona amb un dels nois. Em va explicar que portava una estona a l’ordinador navegant i buscant coses. Mirava vídeos del You Tube i algun videoclip.
La Carla em va comentar que ell seria un bon candidat per a l’entrevista que he de fer, així que li vaig proposar.
Va ser curiós. La Carla li va introduir el tema, explicant-li que jo estava fent un treball i que necessitava la seva col·laboració. Ell no em mirava. Quan em vaig dirigir directament a ell per dir-li que es tractaria de seure una estona un dia i fer-li una entrevista, no em mirava massa a mi; mirava la Carla. Imagino que ella li donava confiança. Jo, al cap i a la fi, era una desconeguda.
Mica en mica, em va anar dirigint més la mirada. Es va produir un altre canvi. El noi parlava castellà; la Carla també se li dirigia en castellà. Jo, en canvi, li vaig parlar tota l’estona en català. Ell, al principi, em responia en castellà. Finalment, vam acabar parlant tots dos en català.
De resultes de la nostra conversa, vam quedar ja per un dia per fer l’entrevista. Em va dir que no hi tenia cap problema i que, pel dia, li era igual. – Yo vengo siempre aquí. – em va dir.
Un pas més!. Tenia l’entrevista concertada. Ara em toca rumiar-la bé. El noi em va fer molt bona impressió, crec que en podré treure suc.
Per acabar, voldria comentar part de la conversa que vam tenir. Quan li vaig dir que li faria una entrevista, ell em va preguntar: - Y por qué lo haces?. Jo li vaig respondre que era un treball de la universitat. Em va sorprendre la seva resposta, i crec que em donarà pistes per a l’entrevista.
El noi em va contestar: - pues cuando yo tengo que hacer trabajos de estos no lo hago; me lo invento.
Bé, em sembla que aquest pot ser un fil d’on estirar.
Ah! He oblidat dir una cosa. De moment, m’he referit al meu interlocutor com “el noi”. Encara no m’hi refereixo amb cap nom perquè vam quedar que el triaria ell. Com ja he fet amb les dinamitzadores, per a preservar la seva intimitat, els noms són ficticis. Al noi, li vaig explicar que el seu nom real no apareixeria al treball i que s’anés pensant com voldria que l’anomenés. Li va agradar la idea.
La feina de la setmana que ve, es centrarà en preparar l’entrevista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada