L'entrevista

Divendres passat vaig fer l’entrevista a un usuari de l’Espai Jove de Vilavariada.

El noi amb qui havia quedat tres setmanes enrere no va venir. Per un moment vaig pensar que això alteraria el resultat del meu treball, ja que havia plantejat l’entrevista i havia definit el guió a seguir en funció del  noi amb qui havia quedat.

En aquell moment a l’Espai hi havia solament un noi: no tenia res a veure amb l’altre usuari amb qui jo havia quedat. De cop i volta va entrar per la porta un altre noi. Aquest sí! El noi que acabava d’entrar compartia amb el que jo havia quedat el fet de ser d’origen marroquí, tenia aproximadament la mateixa edat. Li vaig proposar de fer-li una entrevista i va acceptar.

No penso que el fet d’enganxar-lo per sorpresa m’hagi pogut distorsionar, ja que al tractar-se de nois tant joves, tampoc sé fins a quin punt l’altre era conscient de la finalitat de l’entrevista. Vull dir que tampoc se l’hauria preparat; hauria estat tant espontània com ho va ser amb el noi que vaig entrevistar divendres.

Ho hi ha diversos aspectes que em van sorprendre. El que més, potser, és que no tenia una gran facilitat comprensiva i expressiva. Sovint em contestava coses que no tenien exactament a veure amb el que jo li havia demanat. Diguem que no entrava a fons en el contingut de les preguntes, sinó que les trampejava per sobre. Això em pot representar algun inconvenient, però bé.

Un cop feta l’entrevista i paint la informació que en vaig treure, m’he adonat que hauria pogut aprofundir és en determinats aspectes que segurament són claus. El tema de l’institut n’és un. Al noi no li agrada anar l’institut. Quan li vaig preguntar què li aportava em deia que res. És realment així? Em sembla que no.  Aquí es va quedar la pregunta però ara penso que hauria pogut indagar més en què li aporta l’institut per així lligar-ho a què li aporta l’Espai Jove.

De què li servirà l’institut a la llarga? A què es vol dedicar? Com es vol guanyar la vida? Són preguntes que m’han quedat pendents.

No obstant, van ser poc més de trenta minuts de conversa dels quals crec que en puc treure suc.

L’experiència de divendres em va servir també per adonar.-me que això de fer una entrevista amb algú, encara que sigui semiestructurada, no és cosa senzilla. Es creen moments de silenci que crec que cal saber portar, respectar. Si vaig pecar d’algun cosa, crec que va ser de no saber respectar aquests silencis. Vaig parlar massa; si el noi no em responia, jo li oferia possibles respostes a les quals ells s’acollia ràpidament. Ho hauré de tenir present de cara properes ocasions.

Ara toca transcriure la nostra conversa. Som-hi!   

Donant-hi voltes

Arriba el moment de plantejar-me seriosament com encarar l’entrevista a un dels nois de l’Espai Jove.

D’aquesta entrevista, hauran de sortir les respostes als interrogants que em plantejo en la meva recerca.

Fa uns dies que penso com l’hauré de plantejar. Sí que he anat uns dies a l’Espai i he parlat amb el noi que entrevistaré, però el poc temps de què disposo per a realitzar la recerca, i el fet que l’Espai solament estigui obert dijous i divendres, crec que és un handicap afegit.

Ara per ara, no tinc la confiança guanyada del meu informant. Potser el veuré algun dia més abans de l’entrevista però potser no. Per tant, considero important rumiar com la plantejaré.

D’entrada, considero que hauré de fer els possibles per mostrar-me propera. Això vol dir, d’una banda, que el meu interlocutor no em pot veure com a estranya. La diferència d’edat és important però sóc prou jove com perquè no em vegi molt llunyana. A veure si m’explico, crec que el fet de ser jove em pot resultar una avantatge per a guanyar-me la seva confiança. Aquell dia, crec que serà important tenir present la imatge: uns texans i un jersei poden ser una bona opció. Sembla que no, però l’aparença pot crear barreres.

De cada un dels dies que he anat a l’Espai Jove, n’he sortit amb quelcom del qual puc tibar un fil.

El primer dia que hi vaig anar, la dinamitzadora em va comentar, arran de la reducció de l’horari d’obertura de l’Espai, que s’estava convertint en un petit gueto. Hauré de veure si els usuaris ho vivien així. Sóc conscient que l’entrevista amb un dels nois no em permetrà fer generalitzacions però sí que em pot aportar informació rellevant.

Els nois veien que l’equipament es convertia en un petit gueto? Ho sentien així? Serà interessant veure les respostes sobre aquest aspecte ja que abans potser es tractava d’un petit gueto però ara és un equipament municipal, durant moltes hores, buit.

El segon dia que vaig anar a l’Espai era un dia excepcional. Com ja vaig explicar en el seu moment, hi havia un caos general de soroll, corredisses i gent. Rumiant-hi, crec que potser aquella sensació de caos me la va donar a mi. El meu interlocutor també hi era aquell dia. Li podré preguntar com ho va viure ell. Potser el que per a mi va ser un caos per a ell va ser una tarda normal, fins i tot  especialment divertida.

El darrer dia que hi vaig ser, parlant amb el meu informant, explicant-li que feia un treball per a la universitat, em va dir que quan a ell li manen treballs d’aquest tipus opta per no fer-los; se’ls inventa. Aquest treballs li demanen a l’institut, un espai essencialment educatiu. La contundència de les seves paraules em planteja dubtes. Per què rebutja la feina que li demanen? Es posiciona en una cultura contra-escolar? Aquest oposició també es trasllada a l’espai jove? Potser a l’Espai Jove, pel fet de no ser un espai “formal” d’educació, no provoca aquesta oposició als processos educatius.   

Crec que la clau del meu treball estarà en el punt de vista èmic. Hauré d’estar atenta a no fer prevaldre el meu posicionament i intentar fer aflorar els criteris de significació del meu informant. L’objectiu principal crec que ha de ser veure si l’informant, com a usuari de l’Espai Jove, percep els processos educatius que s’hi donen.

Per les estones que he estat allà i pel què he parlat amb les dinamitzadores, a més de l’experiència que tinc en la relació amb joves en l’àmbit del lleure, estic convençuda que a l’espai joves  es produeixen processos educatius.

A través de l’entrevista he de procurar veure si aquests processos són percebuts com a tals pels mateixos usuaris o, en tot cas, si són conscients del valor educatiu que els aporta l’Espai Jove de Vilavariada.  

Al parlar de la idea de procés, entenc aquest com una successió de fenòmens que tenen lloc en un espai (Espai Jove) i en un moment determinats. Entenc que el procés educatiu ha de provocar algun tipus de canvi als subjectes de l’educació. Es tractarà de veure si aquests processos tenen lloc i si els subjectes de l’educació en són conscients. Si més no, es tractarà de veure com els viuen i els experimenten.

Quin canvi!

El dijous passat vaig tornar a l’Espai Jove. “Quin canvi!”-vaig pensar solament al passar el llindar del carrer. L’exterior de l’equipament estava encalmat; ni un soroll, comparat amb la setmana anterior.

A l’entrar a dins, a la sala d’ordinadors, continuava la calma. Aquesta vegada hi havia tres nois. Dos d’ells deurien tenir uns dotze anys. El tercer potser era un pèl més gran. Els tres, d’origen estranger.

Aquest cop hi havia les dues dinamitzadores. La Clàudia la Carla seien a la seva taula. Casualment, la Carla li explicava a la Clàudia la situació del divendres passat. De seguida em vaig adonar que havia estat un dia excepcional; aquell batibull de gent i soroll no era l’habitual de l’Espai; com tampoc la calma del dijous. Durant tot el dia havia diluviat i això, em va dir la Carla, es notava, no hi havia gaires nois.

Durant l’estona que vaig estar allà potser en va arribar algun més però, en general, hi havia poc moviment.

- Hola, bon dia.- va dir un a l’entrar. Quin canvi! Això no ho vaig sentir cap vegada la setmana anterior.

A diferència de la primera vegada que hi vaig anar, els nois feien les seves coses a l’ordinador de forma tranquil·la, sense aixecar la veu, parlant i demanat-se coses l’un a l’altre. Quan necessitaven alguna cosa ho demanaven a la Carla o la Clàudia amb un “si us plau” i tot; cosa que l’altre dia no passava.

Dijous, els nois seien correctament a les cadires, amb un actitud interessada en el que feien. La setmana anterior , no.

La resta de l’equipament estava buit.

El més interessant de l’altre dia és que vaig estar parlant una estona amb un dels nois. Em va explicar que portava una estona a l’ordinador navegant i buscant coses. Mirava vídeos del You Tube i algun videoclip.

La Carla em va comentar que ell seria un bon candidat per a l’entrevista que he de fer, així que li vaig proposar.

Va ser curiós. La Carla li va introduir el tema, explicant-li que jo estava fent un treball i que necessitava la seva col·laboració. Ell no em mirava. Quan em vaig dirigir directament a ell per dir-li que es tractaria de seure una estona un dia i  fer-li una entrevista, no em mirava massa a mi; mirava la Carla. Imagino que ella li donava confiança. Jo, al cap i a la fi, era una desconeguda.

Mica en mica, em va anar dirigint més la mirada. Es va produir un altre canvi. El noi parlava castellà; la Carla també se li dirigia en castellà. Jo, en canvi, li vaig parlar tota l’estona en català. Ell, al principi, em responia en castellà. Finalment, vam acabar parlant tots dos en català.

De resultes de la nostra conversa, vam quedar ja per un dia per fer l’entrevista. Em va dir que no hi tenia cap problema i que, pel dia, li era igual. – Yo vengo siempre aquí. – em va dir.

Un pas més!. Tenia l’entrevista concertada. Ara em toca rumiar-la bé. El noi em va fer molt bona impressió, crec que en podré treure suc.

Per acabar, voldria comentar part de la conversa que vam tenir. Quan li vaig dir que li faria una entrevista, ell em va preguntar: - Y por qué lo haces?. Jo li vaig respondre que era un treball de la universitat. Em va sorprendre la seva resposta, i crec que em donarà pistes per a l’entrevista.

El noi em va contestar: - pues cuando yo tengo que hacer trabajos de estos no lo hago; me lo invento.

Bé, em sembla que aquest pot ser un fil d’on estirar.

Ah! He oblidat dir una cosa. De moment, m’he referit al meu interlocutor com “el noi”. Encara no m’hi refereixo amb cap nom perquè vam quedar que el triaria ell. Com ja he fet amb les dinamitzadores, per a preservar la seva intimitat, els noms són ficticis. Al noi, li vaig explicar que el seu nom real no apareixeria al treball i que s’anés pensant com voldria que l’anomenés. Li va agradar la idea.

La feina de la setmana que ve, es centrarà en preparar l’entrevista.