L'entrevista

Divendres passat vaig fer l’entrevista a un usuari de l’Espai Jove de Vilavariada.

El noi amb qui havia quedat tres setmanes enrere no va venir. Per un moment vaig pensar que això alteraria el resultat del meu treball, ja que havia plantejat l’entrevista i havia definit el guió a seguir en funció del  noi amb qui havia quedat.

En aquell moment a l’Espai hi havia solament un noi: no tenia res a veure amb l’altre usuari amb qui jo havia quedat. De cop i volta va entrar per la porta un altre noi. Aquest sí! El noi que acabava d’entrar compartia amb el que jo havia quedat el fet de ser d’origen marroquí, tenia aproximadament la mateixa edat. Li vaig proposar de fer-li una entrevista i va acceptar.

No penso que el fet d’enganxar-lo per sorpresa m’hagi pogut distorsionar, ja que al tractar-se de nois tant joves, tampoc sé fins a quin punt l’altre era conscient de la finalitat de l’entrevista. Vull dir que tampoc se l’hauria preparat; hauria estat tant espontània com ho va ser amb el noi que vaig entrevistar divendres.

Ho hi ha diversos aspectes que em van sorprendre. El que més, potser, és que no tenia una gran facilitat comprensiva i expressiva. Sovint em contestava coses que no tenien exactament a veure amb el que jo li havia demanat. Diguem que no entrava a fons en el contingut de les preguntes, sinó que les trampejava per sobre. Això em pot representar algun inconvenient, però bé.

Un cop feta l’entrevista i paint la informació que en vaig treure, m’he adonat que hauria pogut aprofundir és en determinats aspectes que segurament són claus. El tema de l’institut n’és un. Al noi no li agrada anar l’institut. Quan li vaig preguntar què li aportava em deia que res. És realment així? Em sembla que no.  Aquí es va quedar la pregunta però ara penso que hauria pogut indagar més en què li aporta l’institut per així lligar-ho a què li aporta l’Espai Jove.

De què li servirà l’institut a la llarga? A què es vol dedicar? Com es vol guanyar la vida? Són preguntes que m’han quedat pendents.

No obstant, van ser poc més de trenta minuts de conversa dels quals crec que en puc treure suc.

L’experiència de divendres em va servir també per adonar.-me que això de fer una entrevista amb algú, encara que sigui semiestructurada, no és cosa senzilla. Es creen moments de silenci que crec que cal saber portar, respectar. Si vaig pecar d’algun cosa, crec que va ser de no saber respectar aquests silencis. Vaig parlar massa; si el noi no em responia, jo li oferia possibles respostes a les quals ells s’acollia ràpidament. Ho hauré de tenir present de cara properes ocasions.

Ara toca transcriure la nostra conversa. Som-hi!   

Donant-hi voltes

Arriba el moment de plantejar-me seriosament com encarar l’entrevista a un dels nois de l’Espai Jove.

D’aquesta entrevista, hauran de sortir les respostes als interrogants que em plantejo en la meva recerca.

Fa uns dies que penso com l’hauré de plantejar. Sí que he anat uns dies a l’Espai i he parlat amb el noi que entrevistaré, però el poc temps de què disposo per a realitzar la recerca, i el fet que l’Espai solament estigui obert dijous i divendres, crec que és un handicap afegit.

Ara per ara, no tinc la confiança guanyada del meu informant. Potser el veuré algun dia més abans de l’entrevista però potser no. Per tant, considero important rumiar com la plantejaré.

D’entrada, considero que hauré de fer els possibles per mostrar-me propera. Això vol dir, d’una banda, que el meu interlocutor no em pot veure com a estranya. La diferència d’edat és important però sóc prou jove com perquè no em vegi molt llunyana. A veure si m’explico, crec que el fet de ser jove em pot resultar una avantatge per a guanyar-me la seva confiança. Aquell dia, crec que serà important tenir present la imatge: uns texans i un jersei poden ser una bona opció. Sembla que no, però l’aparença pot crear barreres.

De cada un dels dies que he anat a l’Espai Jove, n’he sortit amb quelcom del qual puc tibar un fil.

El primer dia que hi vaig anar, la dinamitzadora em va comentar, arran de la reducció de l’horari d’obertura de l’Espai, que s’estava convertint en un petit gueto. Hauré de veure si els usuaris ho vivien així. Sóc conscient que l’entrevista amb un dels nois no em permetrà fer generalitzacions però sí que em pot aportar informació rellevant.

Els nois veien que l’equipament es convertia en un petit gueto? Ho sentien així? Serà interessant veure les respostes sobre aquest aspecte ja que abans potser es tractava d’un petit gueto però ara és un equipament municipal, durant moltes hores, buit.

El segon dia que vaig anar a l’Espai era un dia excepcional. Com ja vaig explicar en el seu moment, hi havia un caos general de soroll, corredisses i gent. Rumiant-hi, crec que potser aquella sensació de caos me la va donar a mi. El meu interlocutor també hi era aquell dia. Li podré preguntar com ho va viure ell. Potser el que per a mi va ser un caos per a ell va ser una tarda normal, fins i tot  especialment divertida.

El darrer dia que hi vaig ser, parlant amb el meu informant, explicant-li que feia un treball per a la universitat, em va dir que quan a ell li manen treballs d’aquest tipus opta per no fer-los; se’ls inventa. Aquest treballs li demanen a l’institut, un espai essencialment educatiu. La contundència de les seves paraules em planteja dubtes. Per què rebutja la feina que li demanen? Es posiciona en una cultura contra-escolar? Aquest oposició també es trasllada a l’espai jove? Potser a l’Espai Jove, pel fet de no ser un espai “formal” d’educació, no provoca aquesta oposició als processos educatius.   

Crec que la clau del meu treball estarà en el punt de vista èmic. Hauré d’estar atenta a no fer prevaldre el meu posicionament i intentar fer aflorar els criteris de significació del meu informant. L’objectiu principal crec que ha de ser veure si l’informant, com a usuari de l’Espai Jove, percep els processos educatius que s’hi donen.

Per les estones que he estat allà i pel què he parlat amb les dinamitzadores, a més de l’experiència que tinc en la relació amb joves en l’àmbit del lleure, estic convençuda que a l’espai joves  es produeixen processos educatius.

A través de l’entrevista he de procurar veure si aquests processos són percebuts com a tals pels mateixos usuaris o, en tot cas, si són conscients del valor educatiu que els aporta l’Espai Jove de Vilavariada.  

Al parlar de la idea de procés, entenc aquest com una successió de fenòmens que tenen lloc en un espai (Espai Jove) i en un moment determinats. Entenc que el procés educatiu ha de provocar algun tipus de canvi als subjectes de l’educació. Es tractarà de veure si aquests processos tenen lloc i si els subjectes de l’educació en són conscients. Si més no, es tractarà de veure com els viuen i els experimenten.

Quin canvi!

El dijous passat vaig tornar a l’Espai Jove. “Quin canvi!”-vaig pensar solament al passar el llindar del carrer. L’exterior de l’equipament estava encalmat; ni un soroll, comparat amb la setmana anterior.

A l’entrar a dins, a la sala d’ordinadors, continuava la calma. Aquesta vegada hi havia tres nois. Dos d’ells deurien tenir uns dotze anys. El tercer potser era un pèl més gran. Els tres, d’origen estranger.

Aquest cop hi havia les dues dinamitzadores. La Clàudia la Carla seien a la seva taula. Casualment, la Carla li explicava a la Clàudia la situació del divendres passat. De seguida em vaig adonar que havia estat un dia excepcional; aquell batibull de gent i soroll no era l’habitual de l’Espai; com tampoc la calma del dijous. Durant tot el dia havia diluviat i això, em va dir la Carla, es notava, no hi havia gaires nois.

Durant l’estona que vaig estar allà potser en va arribar algun més però, en general, hi havia poc moviment.

- Hola, bon dia.- va dir un a l’entrar. Quin canvi! Això no ho vaig sentir cap vegada la setmana anterior.

A diferència de la primera vegada que hi vaig anar, els nois feien les seves coses a l’ordinador de forma tranquil·la, sense aixecar la veu, parlant i demanat-se coses l’un a l’altre. Quan necessitaven alguna cosa ho demanaven a la Carla o la Clàudia amb un “si us plau” i tot; cosa que l’altre dia no passava.

Dijous, els nois seien correctament a les cadires, amb un actitud interessada en el que feien. La setmana anterior , no.

La resta de l’equipament estava buit.

El més interessant de l’altre dia és que vaig estar parlant una estona amb un dels nois. Em va explicar que portava una estona a l’ordinador navegant i buscant coses. Mirava vídeos del You Tube i algun videoclip.

La Carla em va comentar que ell seria un bon candidat per a l’entrevista que he de fer, així que li vaig proposar.

Va ser curiós. La Carla li va introduir el tema, explicant-li que jo estava fent un treball i que necessitava la seva col·laboració. Ell no em mirava. Quan em vaig dirigir directament a ell per dir-li que es tractaria de seure una estona un dia i  fer-li una entrevista, no em mirava massa a mi; mirava la Carla. Imagino que ella li donava confiança. Jo, al cap i a la fi, era una desconeguda.

Mica en mica, em va anar dirigint més la mirada. Es va produir un altre canvi. El noi parlava castellà; la Carla també se li dirigia en castellà. Jo, en canvi, li vaig parlar tota l’estona en català. Ell, al principi, em responia en castellà. Finalment, vam acabar parlant tots dos en català.

De resultes de la nostra conversa, vam quedar ja per un dia per fer l’entrevista. Em va dir que no hi tenia cap problema i que, pel dia, li era igual. – Yo vengo siempre aquí. – em va dir.

Un pas més!. Tenia l’entrevista concertada. Ara em toca rumiar-la bé. El noi em va fer molt bona impressió, crec que en podré treure suc.

Per acabar, voldria comentar part de la conversa que vam tenir. Quan li vaig dir que li faria una entrevista, ell em va preguntar: - Y por qué lo haces?. Jo li vaig respondre que era un treball de la universitat. Em va sorprendre la seva resposta, i crec que em donarà pistes per a l’entrevista.

El noi em va contestar: - pues cuando yo tengo que hacer trabajos de estos no lo hago; me lo invento.

Bé, em sembla que aquest pot ser un fil d’on estirar.

Ah! He oblidat dir una cosa. De moment, m’he referit al meu interlocutor com “el noi”. Encara no m’hi refereixo amb cap nom perquè vam quedar que el triaria ell. Com ja he fet amb les dinamitzadores, per a preservar la seva intimitat, els noms són ficticis. Al noi, li vaig explicar que el seu nom real no apareixeria al treball i que s’anés pensant com voldria que l’anomenés. Li va agradar la idea.

La feina de la setmana que ve, es centrarà en preparar l’entrevista.  

Primeres sensacions

Eren poc més d’un quart de set de la tarda. Al baixar del cotxe ja vaig sentir l’enrenou. Des de la distància, i en la foscor del carrer, em vaig quedar un moment observant l’Espai Jove.

Abans d’entrar al recinte ja vaig treure la llibreta per apuntar.

La sensació era estranya; em feia un cert respecte entrar a l’equipament. A fora, nois i alguna noia asseguts a terra. D’una porta entreoberta sortia una forta música “xumba-xumba”.

De seguida vaig veure que aquell era un dia especial; hi havia alguna activitat fora del normal.

A l'apropar-me a l’equipament totes les mirades es van clavar en mi. No em considero una persona gran; carai! tinc 26 anys! , però estava clar que era una forana pels ulls d’aquells joves. Era algú diferent: no tant jove com ells, amb una aparença diferent a la seva.

A l’entrar a l’equipament el primer que em va dir la dinamitzadora que hi havia, d’ara en endavant, Carla, va ser que aquella no era un tarda usual. Ho havia endevinat.  Un grup de joves que practiquen per ser DJ’s havien organitzat una festa aquell divendres. Vet aquí la música eixordadora que sortia de la Sala Polivalent.

Vaig estar una bona estona xerrant amb la Carla. Em va explicar què feien habitualment, quin tipus de joves freqüentaven l’Espai, etc.

La nostra conversa s’anava tallant repetidament; a vegades perquè havia de sortir a fora a avisar als que fumaven porros que no podien fer-ho allà; a vegades per separar dos que havien començar una discussió pujada de to; d’altres vegades per atendre les demandes dels qui estaven als ordinadors; i d’altres vegades, simplement, per “anar a fer un vistassu”.

Durant l’estona que vaig estar allà, observant, em vaig sentir molt estranya. D’una banda, observada. Quina paradoxa, no? Jo que anava a observar, em vaig sentir observada!! D’altra banda em vaig sentir com invasora. Era a l’Espai Jove, ple de joves d’entre 11 i 16 anys i jo estava allà, com una cosa estranya, observant-los. Patia pel què poguessin pensar. Tenia la sensació de ser una mica intrusa. Era com un element distorsionant en el seu dia a dia a l’Espai.

-¿Quién es? –pregunta un noi a la Carla aprofitant que se separa un moment de mi.

Després d’aquesta sensació d’intrusió i estranyesa, vaig sentir que em resultaria difícil. I ho crec. Crec que em serà difícil apropar-me a aquests joves. És per això que ja vaig proposar a la Carla que em donés un cop de mà en aquest sentit. Vam quedar que dijous vinent la Carla explicaria alguns dels joves que el divendres jo hi tornaria. I que hi hauria un dia que faria un entrevista amb algun d’ells. Crec que això em servirà.

La veritat és que hi havia un bon enrenou muntat. La música estrident de fons, els nois dels ordinadors que parlaven alt, fins i tot a crits. A fora, se sentia la conversa dels que prenien la fresca abans de tornar a entrar a la festa. D’altres, entrant i sortint contínuament. De cop i volta, una colla va entrar a la Sala de relació. És un espai amb coixins, una taula i cadires, la consola i jocs diversos on els joves es reuneixen per xerrar, jugar, etc. Estaven molt esverats. Van començar a tirar-se els coixins pel cap, a pujar damunt la taula, a posar música a tot volum en un reproductor que la Carla els havia deixat. La seva música estrident es barrejava ara amb la música estrident de la festa. El resultat es que es va crear un estat d’excitació i esverament general que va acabar amb una baralla entre dos dels joves.

La música forta, la guerra de coixins, els dels ordinadors cridant per poder-se entendre i la Carla, sola, intentant posar una mica de pau i ordre al batibull. Em vaig sentir un pèl violenta. Quin merder hi havia organitzat!! I jo potser estava fent més nosa que servei; la Carla no tenia temps de seure a la seva cadira (on intentava fer una part de treball de gestió), que ja s’havia de tornar a aixecar a avisar algú.

Finalment vaig optar per marxar. Vaig marxar a casa amb una sensació estranya. D’una banda, cansament. Amb aquella estona d’estar allà, m’havia cansat. És possible? – em preguntava. D’una altra banda, inseguretat. – Com entraré en aquets grup? – em preguntava. I per últim, amb la sensació que havia escollit un bon lloc per fer el treball de camp. Amb prop de dues hores d’estar a l’espai Jove, la meva llibreta havia tret fum! Bona senyal!

Sala de relació

Sala de relació

Entrada de l'Espai Jove, on hi ha els ordinadors. D'esquena, la Carla.

Primer contacte amb l'espai

El dia 14 d'octubre vaig anar al camp d'estudi, a l'Espai Jove de Vilavariada[1].
Durant una mica més de mitja hora vaig estar familiaritzant-me amb l'espai. Es tractad‘un equipament de nova construcció molt ben equipat.

Vaig parlar unaestona amb la dinamitzadora de l’espai. Em va comentar que aquest curs l’EspaiJove només obra dues tardes, a  diferènciade fins ara, que obria cada tarda de dimarts a dissabte. El motiu és que l’Espaino es estava complint l’objectiu amb el qual va néixer. En paraules seves “s’estava convertint en un petit gueto”.

A part d’això, ladifícil situació econòmica per la que travessa l’Ajuntament  porta a optimitzar recursos, tant de despesaque genera tenir l’espai obert a diari, com de personal.

Pel que em diu laClàudia[2]potser tinc alguna dificultat a l’entrar en contacte amb els nois (bàsicamenthi van nois). Em comenta que, en alguns casos, són nois difícils i que probablementem vegin com una intrusió. Hauré de rumiar bé com hi entro.

Aquesta tardatornaré a Vilavariada. La meva intenció d’avui és fer una observació inicial.Avui, en principi,  no entraré encontacte amb les persones usuàries de l’espai; em limitaré a observar.

Per aquest treball,crec que m’anirà molt bé el fet de llegir l’etnografia de Paul Willis[3],ja que em dóna idea d’aspectes en què fixar-me.

Crec que, a partde fixar-me en quants usuaris van a l’espai i què fan mentre són allà, també m’hauréde fixar en aspectes com: el llenguatge verbal i no verbal, la vestimenta, l’aspectegeneral, la relació entre ells i amb la dinamitzadora. Em fixaré també en quinús fan de l’espai.

A la properaentrada al bloc ja us podré explicar com m’ha anat aquesta observació inicial iexplicaré com penso encarar l’observació participant. Ah! I a veure si faig algunafoto perquè us feu més idea de l’espai…

---

[1] Nom fictici del municipi on es troba l’equipament estudiat.

[2] Nom fictici de la dinamitzadora de l’equipament.

[3]Willis, Paul (1978). Aprendiendo atrabajar. Cómo los chicos de clase obrera consiguen trabajos de clase obrera. Madrid:Akal, 1998.

Comença l'aventura... (missatge del 13 d'octubre del 2011)

Avui m'estreno com a blocaire i ho faig amb un treball de camp per endavant.

Durant les properes setmanes em dedicaré, entre d'altres moltes coses, a realitzar un treball etnogràfic per l'assignatura Etnografia aplicada a l'educació social, que estic cursant a la Universitat Oberta de Catalunya.

El meu treball es centrarà en analitzar, o si més no, procurar veure i entendre, quins processos educatius es dónen en un equipament municipal dirigit a joves, a un municipi de la Catalunya Central. 

La meva intenció és, durant aquestes dues o tres primeres setmanes, visitar l'espai, familiaritzar-me amb l'entorn i els usuaris i observar què hi passa. De moment això, observar.
Tinc curiositat per veure per què un equipament muncipal nou i amb tots els recursos disponibles, està monopolitzat per un perfil molt concret d'ususaris. Paral·lelament vull veure què esperen i què treuen aquests usuaris de l'equipament. Vull veure quins processos educatius s'hi donen i si les persones usuàries perceben aquest espai com un espai educatiu que, de ben segur, ho és.

Així doncs, a arremangar-me toca!

He canviat de bloc!

Hola, aquest primer missatge és per informar que estreno bloc novament! És el que té no ser un experta en aquests temes... ara he trobat un bloc que m'agrada més, que és aquest!

Això fa que el primers missatges que escrigui siguin reproduïts del meu bloc anterior.
Escriuré la data en què els vaig fer per no embolicar-vos...

Disculpeu les molèsties!