L'entrevista

Divendres passat vaig fer l’entrevista a un usuari de l’Espai Jove de Vilavariada.

El noi amb qui havia quedat tres setmanes enrere no va venir. Per un moment vaig pensar que això alteraria el resultat del meu treball, ja que havia plantejat l’entrevista i havia definit el guió a seguir en funció del  noi amb qui havia quedat.

En aquell moment a l’Espai hi havia solament un noi: no tenia res a veure amb l’altre usuari amb qui jo havia quedat. De cop i volta va entrar per la porta un altre noi. Aquest sí! El noi que acabava d’entrar compartia amb el que jo havia quedat el fet de ser d’origen marroquí, tenia aproximadament la mateixa edat. Li vaig proposar de fer-li una entrevista i va acceptar.

No penso que el fet d’enganxar-lo per sorpresa m’hagi pogut distorsionar, ja que al tractar-se de nois tant joves, tampoc sé fins a quin punt l’altre era conscient de la finalitat de l’entrevista. Vull dir que tampoc se l’hauria preparat; hauria estat tant espontània com ho va ser amb el noi que vaig entrevistar divendres.

Ho hi ha diversos aspectes que em van sorprendre. El que més, potser, és que no tenia una gran facilitat comprensiva i expressiva. Sovint em contestava coses que no tenien exactament a veure amb el que jo li havia demanat. Diguem que no entrava a fons en el contingut de les preguntes, sinó que les trampejava per sobre. Això em pot representar algun inconvenient, però bé.

Un cop feta l’entrevista i paint la informació que en vaig treure, m’he adonat que hauria pogut aprofundir és en determinats aspectes que segurament són claus. El tema de l’institut n’és un. Al noi no li agrada anar l’institut. Quan li vaig preguntar què li aportava em deia que res. És realment així? Em sembla que no.  Aquí es va quedar la pregunta però ara penso que hauria pogut indagar més en què li aporta l’institut per així lligar-ho a què li aporta l’Espai Jove.

De què li servirà l’institut a la llarga? A què es vol dedicar? Com es vol guanyar la vida? Són preguntes que m’han quedat pendents.

No obstant, van ser poc més de trenta minuts de conversa dels quals crec que en puc treure suc.

L’experiència de divendres em va servir també per adonar.-me que això de fer una entrevista amb algú, encara que sigui semiestructurada, no és cosa senzilla. Es creen moments de silenci que crec que cal saber portar, respectar. Si vaig pecar d’algun cosa, crec que va ser de no saber respectar aquests silencis. Vaig parlar massa; si el noi no em responia, jo li oferia possibles respostes a les quals ells s’acollia ràpidament. Ho hauré de tenir present de cara properes ocasions.

Ara toca transcriure la nostra conversa. Som-hi!