Etnografia en un espai per a joves: Primeres sensacions

Eren poc més d’un quart de set de la tarda. Al baixar del cotxe ja vaig sentir l’enrenou. Des de la distància, i en la foscor del carrer, em vaig quedar un moment observant l’Espai Jove.

Abans d’entrar al recinte ja vaig treure la llibreta per apuntar.

La sensació era estranya; em feia un cert respecte entrar a l’equipament. A fora, nois i alguna noia asseguts a terra. D’una porta entreoberta sortia una forta música “xumba-xumba”.

De seguida vaig veure que aquell era un dia especial; hi havia alguna activitat fora del normal.

A l'apropar-me a l’equipament totes les mirades es van clavar en mi. No em considero una persona gran; carai! tinc 26 anys! , però estava clar que era una forana pels ulls d’aquells joves. Era algú diferent: no tant jove com ells, amb una aparença diferent a la seva.

A l’entrar a l’equipament el primer que em va dir la dinamitzadora que hi havia, d’ara en endavant, Carla, va ser que aquella no era un tarda usual. Ho havia endevinat. Un grup de joves que practiquen per ser DJ’s havien organitzat una festa aquell divendres. Vet aquí la música eixordadora que sortia de la Sala Polivalent.

Vaig estar una bona estona xerrant amb la Carla. Em va explicar què feien habitualment, quin tipus de joves freqüentaven l’Espai, etc.

La nostra conversa s’anava tallant repetidament; a vegades perquè havia de sortir a fora a avisar als que fumaven porros que no podien fer-ho allà; a vegades per separar dos que havien començar una discussió pujada de to; d’altres vegades per atendre les demandes dels qui estaven als ordinadors; i d’altres vegades, simplement, per “anar a fer un vistassu”.

Durant l’estona que vaig estar allà, observant, em vaig sentir molt estranya. D’una banda, observada. Quina paradoxa, no? Jo que anava a observar, em vaig sentir observada!! D’altra banda em vaig sentir com invasora. Era a l’Espai Jove, ple de joves d’entre 11 i 16 anys i jo estava allà, com una cosa estranya, observant-los. Patia pel què poguessin pensar. Tenia la sensació de ser una mica intrusa. Era com un element distorsionant en el seu dia a dia a l’Espai.

-¿Quién es? –pregunta un noi a la Carla aprofitant que se separa un moment de mi.

Després d’aquesta sensació d’intrusió i estranyesa, vaig sentir que em resultaria difícil. I ho crec. Crec que em serà difícil apropar-me a aquests joves. És per això que ja vaig proposar a la Carla que em donés un cop de mà en aquest sentit. Vam quedar que dijous vinent la Carla explicaria alguns dels joves que el divendres jo hi tornaria. I que hi hauria un dia que faria un entrevista amb algun d’ells. Crec que això em servirà.

La veritat és que hi havia un bon enrenou muntat. La música estrident de fons, els nois dels ordinadors que parlaven alt, fins i tot a crits. A fora, se sentia la conversa dels que prenien la fresca abans de tornar a entrar a la festa. D’altres, entrant i sortint contínuament. De cop i volta, una colla va entrar a la Sala de relació. És un espai amb coixins, una taula i cadires, la consola i jocs diversos on els joves es reuneixen per xerrar, jugar, etc. Estaven molt esverats. Van començar a tirar-se els coixins pel cap, a pujar damunt la taula, a posar música a tot volum en un reproductor que la Carla els havia deixat. La seva música estrident es barrejava ara amb la música estrident de la festa. El resultat es que es va crear un estat d’excitació i esverament general que va acabar amb una baralla entre dos dels joves.

La música forta, la guerra de coixins, els dels ordinadors cridant per poder-se entendre i la Carla, sola, intentant posar una mica de pau i ordre al batibull. Em vaig sentir un pèl violenta. Quin merder hi havia organitzat!! I jo potser estava fent més nosa que servei; la Carla no tenia temps de seure a la seva cadira (on intentava fer una part de treball de gestió), que ja s’havia de tornar a aixecar a avisar algú.

Finalment vaig optar per marxar. Vaig marxar a casa amb una sensació estranya. D’una banda, cansament. Amb aquella estona d’estar allà, m’havia cansat. És possible? – em preguntava. D’una altra banda, inseguretat. – Com entraré en aquets grup? – em preguntava. I per últim, amb la sensació que havia escollit un bon lloc per fer el treball de camp. Amb prop de dues hores d’estar a l’espai Jove, la meva llibreta havia tret fum! Bona senyal!